per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 8 de novembre de 2010

gramàtica a l'elegància de l'eriçó

«Però ¿per a què serveix la gramàtica, ha preguntat ell. «Ho hauria de saber», ha respost la senyora-tanmateix-em-paguen-per-ensenyar-vos-ho. «Doncs no», ha contestat l’Achille amb sinceritat per una vegada, «ningú no s’ha pres mai la molèstia d’explicar-nos-ho». La Sra. Maigre ha amollat un llarg sospir, de l’estil «cal que a més em carregui amb preguntes estúpides» i ha contestat: «Serveix per parlar bé i escriure bé».

Llavors he cregut que tindria un atac de cor. Mai no he sentit res tan inepte. I amb això no vull dir que és fals, vull dir que és realment inepte. Dir a uns adolescents que ja saben parlar i escriure que la gramàtica serveix per a això és com dir-li a algú que cal que es llegeixi una història dels vàters a través dels segles per saber pixar i cagar bé. No té cap sentit! Si encara ens hagués mostrat, amb exemples, que és necessari conèixer una quantitat de coses sobre la llengua per fer-la servir bé, d’acord, per què no, és un pas previ. Per exemple, que saber conjugar un verb en tots els temps evita fer faltes grosses que fan caure la cara de vergonya davant tothom en un sopar mundà («Hauria vingut abans a casa seva però he prenut el camí equivocat»).(...) Però si la Sra. Maigre creu que la gramàtica serveix només per a això... hem sabut dir i conjugar un verb abans de saber que ho era. I si saber-ho pot ajudar, no crec de tota manera que sigui decisiu.

Jo crec que la gramàtica és una via d’accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes o quan escrius, t’adones de seguida si has fet una bella frase o si estàs llegint-ne una. Ets capaç de reconèixer un bell gir o un bell estil. Però quan fas gramàtica, tens accés a una altra dimensió de la bellesa de la llengua. Fer gramàtica és esmicolar-la, mirar com està feta, veure-la tota despullada, en certa manera. I és aquí quan és meravellós, perquè et dius: «Que n’està de ben feta, que n’està de ben fotuda!». «Que n’és de sòlid, d’enginyós, de ric, de subtil!». Jo només saber que hi ha diferents natures de paraules i que cal conèixer-les per deduir-ne els seus usos i les seves possibles comptabilitats, m’arravata. Trobo que no hi ha res més bonic, per exemple, que la idea de base de la llengua, que hi ha noms i verbs. Quan tens això, ja tens la base de qualsevol enunciat. És magnífic, ¿oi? Noms, verbs...


Muriel Barbery (2007), L’elegància de l’eriçó.

Llibre que em vaig llegir aquest passat juny després d’haver vist la pel·lícula que n’han fet, L’eriçó, la qual em va agradar moltíssim. I la novel·la: preciosa. La pel·lícula és molt fidel a la novel·la, però amb alguns canvis. Per exemple, a la pel·lícula sabem els pensaments de la Paloma, la nena, perquè ho grava tot amb una càmera, però al llibre el que fa és anar escrivint un diari i unes reflexions. I hi ha altres detalls diferents: tant l’opció de la novel·la com la transformada en la pel·lícula estan bé. És una història molt bonica, sobretot com està narrada, com es descriuen sentiments referits a l’amor, la companyia, la solitud, la bellesa de les coses, el sentit de la vida, la mort d’un ésser estimat, les relacions entre les persones. És un llibre que et treu somriures, fins i tot riures, i també llàgrimes, tant de felicitat i esperança com de tristor i buidor. Ferventment recomanable.