per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Subjuntiu: "¿Pero quién habla así?"

Amb uns alumnes adults que volen obtenir el graduat en secundària, hem fet els paradigmes verbals d'alguns verbs senzills com cantar o dormir. Ho hem fet a classe de català i de castellà. Els paradigmes verbals de les dues llengües, com a llengües romàniques que són, són molts semblants. Totes dues llengües tenen persona, nombre, temps i mode. De persones, en totes dues llengües, n'hi ha tres, que combinades amb els dos nombres que hi ha, singular i plural, dónen sis combinacions. De modes hi ha tres: l'indicatiu, el subjuntiu i l'imperatiu. I de temps verbals, més o menys els mateixos, amb algunes diferències, corresponents als tres temps passat, present i futur.

Quan explico el subjuntiu en català, els dic els trucs perquè se'n recordin del present i l'imperfet. Per al primer, poden ajudar-se dient “cal que...” i ja els surt “jo canti, tu cantis, ell canti...” i, per al segon, “caldria que...” i “jo cantés, tu cantessis, ell cantés...”. Aleshores salta una alumna i tota seriosa, un xic enfadada i ofesa, diu: “¿Pero quién habla así?”. He d'explicar-li que sí, que sí que parlem així. Què hi ha de quan diem?: “He dit que quan vinguis a classe facis servir la matèria grisa i no les serradures” o la versió composta com ”Seria bo que avui haguéssiu portat ben connectades les diferents àrees del vostres cervells per poder rendir almenys un 30 %” o milers de trossets de converses quotidianes com aquestes! He d'aclarir-li, a ella i als altres també, que és clar que parlem així. El problema no és com parlem, perquè això els parlants d'una llengua ho fem sense pensar-hi. La dificultat està a l'hora d'estudiar la llengua i haver de saber que cada temps verbal té un nom i haver de memoritzar la conjugació corresponent. 15 temps per al català, 17 per al castellà. Semblants, però diferents, i amb prou discrepàncies per haver de dedicar-hi força esforç i hores d'estudi. És un exercici mnemotèctinc.

El que és més desesperançador, si es pot, és que a l'hora de fer la classe de castellà, ningú no es qüestiona tantes coses, tot ho troben perfectament natural i clar. “En castellano utilizamos el subjuntivo, por supuesto”. Sí, és cert (però és que en català també!) i jo no puc fer més que pensar, resignadament, quelcom que ho exemplifiqui: “Si viviéramos o viviésemos en una sociedad donde se dieran o diesen informaciones verídicas y contrastadas sobre la situación y diversidad lingüística, esto no sucedería.”.

Història basada en fets reals
Desembre del 2008