per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimarts, 12 d’abril de 2011

una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

M'he presentat a la categoria lliure del concurs de relats de TMB i ja ha estat publicat.


Una ciutat onírica per les arrels de la tulipa

Hi ha un anunci que es repeteix en les pantalles del metro que em deixa absorta. S'hi veuen les línies de metro com si fossin les arrels sota terra d’una tulipa preciosa que creix, surt a la superfície i es fa alta, imponent. La ciutat que està per sobre és neta, plàcida, s’hi respira natura. Mentre viatjo en metro crec que al meu damunt existeix una ciutat així, respirable, com una pintura impressionista amb tons pastel, cel blau, terra fèrtil, flors multicolors. No em canso de veure un altre cop el mateix: novament es dibuixen les arrels sota terra, que es ramifiquen, s'allarguen i, per fi, creix la flor que s’enlaira fins al cel nítid i diàfan.

M'imagino passejant per aquests carrers i no sento ni una remor de cap cotxe, de cap motor... Només els ocells, la brisa que acaricia les branques dels arbres, frondosos i centenaris. I els passos dels vianants, les veus i les rialles dels que passegen, sense pressa, gaudint de l'entorn.

L'aire és suau i temperat, i fa olor de flors, d'arbres, de terra i d'herba tallada i humida. Quin goig aquesta ciutat: tan gran, tan cosmopolita, i, això no obstant, amb aquest aire de vila enmig de la natura. Si alço els ulls, contemplo el cel blau d'una sola tonalitat, només solcat per algunes esteles blanques, ben definides algunes, ja mig desdibuixades les altres, entrellaçant-se, jugant, abraçant-se...

Caliu, emoció, felicitat en estat pur. Tots els sentiment i pensaments estan relacionats amb aquesta meravellosa sensació de llibertat, pau, alegria per les coses senzilles, per la gran emoció que suposa delectar-se per la vida sense additius.

És només un viatge de la ment que imagina un món que no existeix, que aquesta recrea? O de debò que és així, la ciutat? La percepció i la realitat no es poden deslligar, tot és un únic ens inseparable. Si és una cosa, és l'altra, i viceversa. Així que la ciutat, per a mi, ha renascut i reviscut i s'ha revalorat. Surto del metro i me la miro amb uns ulls nous, la percebo amb més bon cor, la visc amb tots els sentits.

estelabay


http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/lliure/3636