per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

diumenge, 15 de maig de 2011

butxaquejar

Ara vénen els anells. En Bad Boy butxaqueja. Sembla atabalat. No el té als pantalons, ni a l’americana, ni a l’armilla, ni a la camisa. Pot ser que se l’hagi deixat? Alarma. Que no estem prou nerviosos? En Makinero i la Maixenka s’hi acosten. Ara! Per fi! Ja l’ha trobat. Com riu. Era broma. Ho tenia preparat, el cabró. Se les podria ficar on li cabessin, les brometes.

Pagès Jordà, V. (2009), Els jugadors de whist.


A banda de fer-me molta gràcia aquest passatge del llibre, ja que trobo que aconsegueix una gran versemblança en la manera d’expressar-se el narrador (narrador que és personatge de la història), em va cridar l’atenció butxaqueja. Vaig pensar que seria una paraula inventada. Però no, és al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:




butxaquejar

[de butxaca]


[
®envejar ] v intr Regirar les butxaques d'un mateix o d'altri, ficar-se les mans a les butxaques cercant alguna cosa. Va butxaquejar teatralment, però ja sabia que acabaria pagant jo.