per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

acollida lingüística i inclusió social

<<La llengua catalana, com a eina, és molt més efectiva que altres llengües en altres territoris per a la inclusió social. Així, per exemple, a un marroquí o a un equatorià que viu a Madrid possiblement li sigui més difícil d'ésser reconegut com a ciutadà més del país pel fet de parlar castellà, mentre que a casa nostra, si parla català, molt més fàcilment deixarà d'ésser estranger davant la percecpció dels ciutadans.>>
Cap. 1.2. 'La necessitat d'aprendre català'
 

En què heu pensat en llegir aquesta declaració? Faig aquesta pregunta perquè a mi no em va deixar indiferent. Aquestes reflexions es troben en aquesta guia on hi ha tot de recursos per a l'acollida en llengua catalana, destinada a agents educatius i socials, tècnics de l'administració pública i, jo afegiria, a tothom que vulgui emprar el català amb naturalitat amb persones nouvingudes. L'acollida inclou totes aquelles situacions que es donen en serveis públics, centres escolars i de lleure, equipaments esportius, centres d'adults d'aprenentatge de la llengua, associacions de pares i mares, etc. en què aquests agents educatius i socials intervenen en la inclusió social de la població nouvinguda, precisament per ser-ne els primers referents lingüístics. En cada tema es faciliten recursos pràctics, materials de consulta i reflexions per fomentar l'ús de la llengua catalana en la tasca d'acompanyament i d'inclusió social d'aquesta part de la població.


Aquest apartat sobre la necessitat d'aprendre català està ple de recursos i reflexions de per què és important per a un nouvingut aprendre la nostra llengua. Us heu trobat mai en alguna situació que us hagin posat en dubte la utilitat de parlar català? O més encara, us hagin dit que la llengua catalana no té sentit d'existir perquè no és necessària? Jo sí. Ho recordo perfectament, fa una mica més de quinze anys en un viatge d'estudis. Un estudiant procedent de Castella Lleó em va qüestionar els motius pels quals parlava català si aquesta llengua era tan similar a l'espanyol i al francès. A continuació em vaig posar a parlar-l'hi en català, ja que sota aquell argument, m'hauria d'haver entès molt bé. En canvi, la seva cara va ser d'estupefacció i, ell sol, em va demanar disculpes pel que havia dit.


Amb els anys, i amb els estudis que he fet i els meus interessos inacabables per la Lingüística, m'he fet aquesta pregunta diverses vegades i he buscat possibles respostes, reflexions d'altres, estudis, teories... sobre la "utilitat" i "necessitat" d'una llengua. L'argument ràpid, comú, el que molta gent creu, és que una llengua és una eina de comunicació i, per tant, si el més important és comunicar-se, la llengua que s'ha d'escollir és aquella que coneix tothom. A banda que això no sempre té una solució possible (pot no haver-hi cap llengua comuna en un grup de persones, potser la llengua que sap tothom no és la pròpia de cap d'ells, i una infinitat de casos més) és una matança directa i indiscriminada cap a la majoria de les llengües. Però és que el problema més gran que hi veig és que la definició és completament incompleta i, fins i tot, incorrecta. Una llengua és moltíssim més que una eina de comunicació! Us deixo una explicació ben clara i entenedora que en fa Víctor Alexandre:


<<(...) Una llengua, qualsevol llengua, no és només una eina de comunicació, (...)sinó que és, bàsicament, una facultat indestriable de tot un univers d'emocions i d'una visió única i irrepetible de la vida. (...) Tota substitució lingüística implica també una substitució cultural.>>


Víctor Alexandre, sobre el llibre Llengua i emoció, recull d'escrits de diferents personalitats com Quim Gibert, Matthew Tree, Josep M. Terricabras, entre d'altres.
 

Aquest capítol de la guia, per tant, em va portar un altre cop cap a aquests pensaments. M'interessava molt trobar noves idees al voltant d'aquest tema. I, efectivament, aquest paràgraf va tenir l'efecte desitjat.
<<(...) a un marroquí o a un equatiorià que viu a Madrid possiblement li sigui més difícil d'ésser reconegut com a ciuadà pel fet de parlar castellà, mentre que a casa nostra, si parla català, molt més fàcilment deixarà d'ésser estranger davant la percepció dels ciutadans.>>


Quan una persona va a un altre país, a viure-hi, a treballar-hi, una de les coses més importants que ha de fer és parlar l'idioma d'allà, per poder-se comunicar. Si no el sap, l'aprendrà. Ningú no qüestiona ni dubta que si te'n vas a viure a Londres, per exemple, hauràs de parlar anglès. T'espavilaràs a parlar-lo. La gent t'elogiarà per aquest fet? No. Els ciutadans no es qüestionen que les persones que vénen de fora aprenguin l'anglès, és el que s'ha de fer. El màxim que pots trobar és gent amable i agradable que et puguin dir si el parles bé, si l'aprens amb rapidesa... Però poca cosa més. I més l'anglès, que és l'idioma "universal" que tanta gent, sobretot els mateixos angloparlants, pensa que tothom sap o l'ha de saber. Amb el castellà a territoris de llengua espanyola hi pot passar una situació molt similar. Tal com es diu a la guia, una persona nouvinguda a Madrid, parlarà en castellà i els ciutadans ni es plantajaran una opció diferent. Si no el domina gaire, l'anirà aprenent. Un altre cop, ens trobem que com a màxim hi podrà haver gent acollidora i simpàtica que li adreçarà missatges positius amb relació al seu aprenentatge.


Però què ens passa a Catalunya quan un nouvingut o estranger ens parla català? Ens posem molt contents, els elogis no paren, fins i tot, ens sorprenem que aquella persona estigui parlant o aprenent el català. Els graus i nivells són diversos: des de diversió simpàtica fins a entusiasme extrem, des de sorpresa fins a (quasi)incomprensió del fenomen estranger-que-parla-català.

I és el que trobem en aquestes paraules de la guia, que, per a nosaltres, aquell que aprèn a parlar català adquireix un nou estatus, és més ben vist, més ben valorat i, per tant, més acceptat i inclòs a la societat. Això és un gran avantatge per al nouvingut. Per tant, és una de les raons que aprendre català és "útil" (encara que a mi no m'agradi parlar d'"utilitat" d'una llengua); hi ha gent que sí que necessita entendre-ho sota aquests termes.

Però... -i aquí ve l'altra cara de la moneda- ¿és natural que això sigui així? És aquesta qüestió la que va començar a donar-me voltes pel cap. ¿És normal donar tanta importància que una persona parli o aprengui català, quan en els altres territoris abans esmentats parlar anglès o castellà no té un valor afegit?; ¿o posar-nos tan contents davant d'un fet que hauria de ser absolutament normal i inqüestionable?; ¿o actuar, algunes vegades, algunes persones, de manera inadequadament condescendent, atribuint valors erronis a l'interlocutor? Potser vist així no és pas tan positiu o, millor dit, mostra com els catalans seguim tenint uns comportaments molt particulars vers la nostra llengua i el nostre territori. Com se'n diu? Diglòssia, concepte del qual ja he parlat algunes vegades (podeu veure unes quantes entrades al bloc amb aquesta etiqueta).


Tot i això, la meva conclusió final és que sí que és una cosa positiva i que reflecteix el tarannà dels catalans, que valorem la voluntat d'integració i lloem les accions en aquesta direcció. I vosaltres què en penseu de tot això?


Per acabar, faig un resum de totes les recomanacions que es donen en el capítol:

Raons que demostren que el català, al nostre país, obre fronteres de tota mena:
a) Per als pares i mares perquè es la llengua que aprenen els seus fills a l'escola.
b) Els permet relacionar-se amb el centre escolar.
c) Proporciona confiança per desenvolupar-se al municipi com ho fa tothom: a l'ajuntament, al centre sanitari, al mercat, a l'esplai...
d) Aporta empaties amb la gent d'aquí, que valora positivament que els nouvinguts s'expressin en català.
e) En molts cursos que s'ofereixen, poden obtenir un certificat, útil per trobar feina.
f) Aquí hi va l'apartat que ha iniciat l'anàlisi d'avui.