per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

canvi de llengua i anormalitat

En el post d'ahir vaig deixar una nova pregunta per poder ser analitzada en una futura entrada. Avui és el futur i la qüestió era: ¿què explicar al nouvingut quan ens diu que (quasi)tothom li canvia de llengua (castellà) quan parla en català? La veritat és que no he trobat cap resposta contundent, atractiva. Així que us convido que m'ajudeu: comenteu tot allò que per a vosaltres pot ser una bona explicació en un cas així.


El que sí que he trobat són algunes consideracions al voltant del fenomen de canviar de llengua, amb bones explicacions per part de diferents persones. Pere Campí, al singularDigital.cat, explica molt bé el fenomen que ahir vaig estar tractant de què significa no parlar en català a les persones nouvingudes (excloure-les socialment). També posa alguns exemples de casos concrets i què els passa quan volen fer servir el català. El cas de l'Elsa, catalana d'origen bolivià, s'assembla molt al de la meva parella lingüística colombiana que ahir explicava. En resum, tornem a tenir que els conceptes acollida lingüística i inclusió social van de la mà. A continuació destaco alguns fragments del text de Campí (adaptat):

<<Segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de Catalunya (2003), més del 70% dels catalanoparlants canvien de llengua quan parlen amb algú que no ho fa en català. La repressió que ha patit la llengua catalana durant més de tres segles ha fet que s'hagin arrelat hàbits que impedeixen a molta gent l’ús normal i desacomplexat del català, i que els porten a practicar la submissió lingüística (per “deferència” o per “cortesia”).
(...)
L’Elsa, catalana d’origen bolivià, no parla en català perquè no pot fer-lo servir amb ningú. Molts catalans, en amagar-li la llengua (potser perquè té la pell més fosca, potser perquè els deu semblar que no és prou intel·ligent) impedeixen que l’aprengui i que la pugui utilitzar, per exemple, per millorar laboralment (saber el català és imprescindible per accedir a moltes feines i que, en qualsevol cas, és un mèrit que moltes vegades es té en compte).
(...)
Mantenir-se fidel al català és una mostra de la voluntat que tenim els catalans d’acollir els que arriben a casa nostra i fer-los saber que els considerem com un dels nostres, i que volem que participi, en igualtat de condicions, en la construcció d’una societat més oberta, justa i inclusiva.>>


Amb un to ben divertit i irònic m'he trobat amb un altre text, de Francesc Canosa, també al singularDigital.cat quan buscava concretament respostes als motius per què canviem tan fàcilment al castellà. Aquest article d'opinió titulat “El meu país és tan anormal” m'ha provocat un reguitzell de somriures. No us el perdeu (us en deixo una mostra):


<<El meu país és... Tralarí, tralarà el diccionari me’n vaig a buscar. Mira, aquí. El meu país és tan anormal! (…)
Per què canviem de llengua? Per què? Per respecte? Per educació? Per... No vam dir que estem a favor de la veritat? Doncs canviem de llengua per por, per complex d'inferioritat, perquè ui, ui, ui. Fa pupa. (…)
El meu país és tant anormal! Però tant! Que només voldria que es reconegués que és anormal. Però anormal de la nissaga dels anormal de tota la vida. Dels anormal de la Terra a la Lluna. Anormals SA. Només voldria que reconeguéssim que som anormals. Només voldria que no continuem jugant a ser normals quan som anormals. Si ets anormal ets anormal.(...)>>



L'única conclusió que en trec avui de tot això és que tenim un bon exemple d'algú que canviava del català al castellà i vicerversa, i que, en canvi, ens feia riure molt. "El saben aquel que diu...".

<<Saben aquel que diu que eran dos amigos que se encuentran i li diu un a l'altre.... com estàs? li diu: malament nen, al borde del suicidio... ostras... i com és això... es que en la fábrica donde trabajo han hecho suspensión de pagos... ostras és fort però tanto como para matarse... espera... es que además mi hijo me llega todos los días borracho a casa... mi hija se ha ido a vivir fuera de casa... y mi suegra se pincha... mira si estic desesperat que si mi mujer se va a vivir con un altre home me'n vaig a viure amb ells, nen.>>

1 comentari:

estela bayarri ha dit...

Acabo de veure el programa "Latituds" d'ahir del 33 i he trobat més respostes a tot això, reflexions molt valuoses, explicacions molt preuades. No us el podeu perdre (http://blogs.tv3.cat/latituds). Us deixo a continuació un tastet del que trobareu (amb els minuts aproximats).

- Al minut 6, apareixen les imatges de María José Catalá, alcaldesa de Torrent del PP, dient "Pido disculpas por si me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto". Sense comentaris (o amb tants que no acabaria).

- Surten alguns valencians, professors d'universitat que volen fer les classes en valencià, explicant la quantitat de problemes que es troben i, que per aquest fet, han d'estar intentant guanyar-se la simpatia dels alumnes, justificant-se i demanant disculpes. Això els provoca un gran estrès.

- Un estrès que en realitat pateixen els parlants de totes les llengües minorades (com per exemple els catalanoparlants), per aquests motius descrits, sempre ens hem d'estar justificant.

- Al minut 10:30 apareix la Plataforma per la Llengua, i al minut 13 un voluntari pakistanès molt actiu i compromès comentant el fet que tothom li parla en castellà: és ell qui demana que li parlin en català.

- Es parla dels avantatges de ser bilingüe al minut 14:40, fins i tot relacionat amb una disminució de risc de patir Alzheimer

- I és que Jesús Tusón (lingüista) diu que aquestes converses tan naturals en què la gent passa d'una llengua a l'altra són saníssimes per al cervell. També explica clar i contundent que les 6.000 llengües que es parlen al món són 6.000 històries diferents, i que l'estat espanyol vol deixar una sola llengua viva al territori. Surt la trista dada que el 50 % de les llengües estan en perill d'extinció, cosa que és equiparable a les espècies en perill d'extinció.

- Al minut 17:20 apareix en escena Òmnium Cultural, el programa Quedem? (en el qual he participant diverses vegades i ara estic en procés de formar-ne part com a dinamitzadora) i Muriel Casals (presidenta) fent exaltació del caràcter obert i acollidor dels catalans per ser un país obert al mar i de la riquesa de saber diverses llengües.

- Al minut 24, Feliu Ventura (cantautor valencià) canta una cançó i explica que està basada en un pensament que ell té, que “una llengua que no l'ha pogut separar el mar no la separaran els polítics”. És molt bell i molt il·lustratiu

I doncs? Us ho perdreu?