per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dijous, 18 d’octubre de 2012

musell i palpissos


Quina d'aquestes perles lingüístiques vaig adquirir primer? No en recordo l'ordre. Gràcies al meu gosset estimat vaig aprendre que ell no tenia un hocico, sinó un musell: negret, humit (senyal de salut), de vegades sec (si dormia o estava una mica malaltó), rugós, amb una forma perfecta. Em meravellava mirant-l'hi. Una vegada, la meva germaneta, quan tenia uns 3 anys, va tocar el musell de la gosseta dels nostres avis i va tenir un ensurt. Em va dir que es pensava que havia tocat un cargol! És clar: petitó, fred i humit. Ella, tan petita, i ja estava contribuint a engrossir el llistat de metàfores i analogies.

Perquè pogués descobrir els palpissos també hi va tenir a veure el meu estimat amb quatre potes i pelut que tants anys va estar al meu costat. I és que tenia els coixinets moníssims, tot gruixudets, rugosos també, finets alhora... però el color era el que més em captivava. Jo recordava que quan era un cadell els tenia de color rosa i els tenia molt suaus. Amb els anys i en fer-se adult, i caminar per la ciutat, se li van tornar més durs i els tenia negres. Però era brutícia! Un dia, després d'haver estat caminant per sobre de gespa, es va estirar a prendre el sol, que tant li agradava, i els hi vaig veure: els tenia rosa! Mig rosa, mig negre. Se li havien netejat i se li veia el color real. Amb la paraula coixinet també vaig haver-me d'assegurar que no estigués fent una traducció literal i incorrecta de les almohadillas.

I llavors, els palpissos?

Un dia, volia parlar concretament d'aquella zona tova dels dits, tant del gos com dels nostres. Tothom al meu entorn, també els catalans de soca-rel, deien yemas! Una broma que li vam fer a la meva germana, quan ja va començar a ser gran com per entendre aquests dobles sentits lingüístics (cosa que va ser ben aviat, als 3 anyets), li vam dir que aquella part dels dits es deien rovells dels ous dels dits. A ella també li va fer gràcia, i no s'ho va creure. Palpissos, així s'anomenaven. Des del primer moment em va evocar un plat que havíem menjat alguna vegada quan estiuejàvem al Pallars Sobirà quan era petita. Es deia així mateix, palpís i era "cuixa de corder sencera i emmetxada amb alls i cansalada, feta al forn".

Aquesta història real, està emmarcada en la categoria "Me'n recordo" que vaig començar el 29 d'agost de fa dos anys: "Recordar quan vam sentir una vegada per primer cop una paraula i què en vam pensar, o sentir, o què ens va semblar...". Us convido a recordar alguns escrits que ja vaig escriure sota aquesta etiqueta i, per suposat, que compartiu els vostres me'n recordo: