per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

utilitat de la llengua i exclusió social


<<Els nouvinguts no necessiten aprenedre el català perquè el castellà tothom l'entén.>>


llengua = eina o emoció?
Seguint amb la temàtica de l'entrada d'ahir, aquesta argument "fàcil" l'he trobat a la "Guia pràctica d'acollida lingüística" (Plataforma per la Llengua), com a exemple de paraules que moltes vegades hem sentit, i aniria en sintonia amb aquella creença que la llengua és només una eina de comunicació. Però en realitat és exemplificadora d'un cas d'exclusió social. Ho explico millor. A la guia s'hi troba un apartat, dins del capítol de l'acollida inicial, sobre els hàbits lingüístics dels agents educatius i socials, en el qual es donen arguments de cara que aquests mantinguin una alta fidelitat en l'ús del català. Per tant, com que integrar-se no és només comunicar-se, sinó viure en un lloc en igualtat de condicions que la resta de ciutadans, parlar en català amb els nouvinguts evita, precisament, excloure'ls socialment. Com deia a l'entrada anterior, no m'agrada basar-me en motius de necessitat o utilitat d'una llengua, sinó en el que realment representa la llengua pel que fa la transmissió d'uns valors i d'unes emocions, d'una visió del món i de la vida.


Dit d'una altra manera o intentant explicar-ho millor, els agents educatius i socials i, en realitat, tota la població hem de vetllar per la igualtat d'oportunitats i una de les eines que tenim per fer-ho és relacionant-nos en català amb la població nouvinguda, perquè puguin tenir les mateixes condicions en matèria lingüística que tots els que parlem el català i el castellà sense dificultat (el català és un dret del conjunt dels ciutadans i en l'Estatut d'Autonomia s'estableix el deure de conèixer-lo).


El dubte encara pot sorgir-nos amb més força quan no ens entenen. Què hem de fer? Volem trobar un pont per facilitar la comunicació i, el més habitual, és passar al castellà. Però hi ha casos que no tenim en compte; no sempre el castellà és la llengua d'unió, potser l'interlocutor ni el coneix. En el post del 13 d'octubre vaig parlar del projecte "Són bojos, aquests catalans?" en el qual hi surt el cas d'una dona rossellonesa que parla català i francès i que quan ve a Catalunya i és dirigeix en català, molta gent li respon en castellà perquè li senten l'accent francès i ella... no parla castellà!

Torno a plantejar la situació que ets tu que vas a un país on es parla una altra llengua. Pel fet que tu no entenguis la llengua, els ciutadans canviaran d'idioma? Un altre cop l'exemple de Londres, que és ben il·lustratiu: els londinencs es posaran a parlar amb tu en... què? Ni se m'acut en què podrien parlar els londinencs que no fos anglès! Qui diu Londres, diu qualsevol altre lloc. Què faran? Això ja dependrà de l'interlocutor i de la seva capacitat d'adaptació, amabilitat, cortesia, educació, coneixements d'altres cultures i llengües, etc. I aquí a Catalunya què podem fer? Doncs seguir unes pautes que es proposen a la guia que tenen molt de sentit comú i són ben fàcils de posar en pràctica: parlar una mica més lent (no més alt, que no és que siguin sords!), acompanyar el discurs amb gestos i simplificar el vocabulari i les frases que utilitzem.


Tinc molts exemples personals d'aquest fet. Molts dels meus alumnes de les classes de català o amics d'arreu del món que han après i parlen català m'han dit que els és molt difícil trobar que la gent els parli en català. Tots ho sabem que això ocorre, que moltíssima gent quan veu que no són nascuts aquí els parla en castellà encara que aquella persona s'hi hagi dirigit en català. No tenen gaires oportunitats de tenir interlocutors per poder practicar. Exemples de la diglòssia 'galopant' que molts catalans pateixen.

 
diglòssia "galopant"
Recordo un voluntariat per la llengua que vaig fer farà uns sis anys amb una noia colombiana que portava uns sis mesos a Barcelona. Jo era la seva parella lingüística. En el primer moment de conèixer-la i començar a parlar vaig elogiar-li el seu català perquè era "sorprenentment fluïd" (com dirien els Manel a la cançó "En la que el Bernat se't troba") i la pregunta que vaig fer-li a continuació va ser la de per què volia fer un intercanvi; no em semblava que el necessités. La resposta va ser que ningú li parlava català: ningú. La noia era espavilada (espanyol nadiu, molt bon nivell d'anglès i delit per l'italià; i ara català), anava a classes, però després no el podia parlar. Tenia frustració per aquest fet i la veritat és que estava bastant enfadada amb aquesta mania que tothom tenia de canviar d'idioma. Ella no ho entenia això i buscava explicacions. Què li podia explicar? Ah! Això obre una nova futura anàlisi i reflexió!


Podria escriure pàgines i pàgines amb exemples de casos reals similars a aquest. Però us cedeixo la paraula per poder llegir jo les vostres experiències i vostres reflexions al voltant d'aquest tema tan contrevertit i complex. I si ja teniu respostes a la qüestió que acabo de deixar oberta, estaré molt interessada a llegir-les.