per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

diumenge, 18 de novembre de 2012

el gran poder de la retroalimentació positiva

A la terrassa d'un bar, des de la taula del costat, una nena simpatiquíssima que devia tenia no encara un anyet ens adreçava somriures, mirades, assenyalava coses... Nosaltres ens la miràvem també amb somriures, mirades, algun gest..., cosa que contribuïa que continués aquella conversa que estàvem mantenint. Ens va dirigir un "papa!", suposo que referint-se a l'home sobre el qual estava. Nosaltres de seguida vam riure, perquè no ens esperàvem aquell missatge verbal. Li vaig repetir el "papa" i vaig fer-ne algun comentari. Li estàvem fent una retroalimentació positiva (feedback) dels seus actes comunicatius i de parla.


Fins aquí, una situación ben normal entre adults i nens petits.



Quan els adults interactuem amb un infant, solem mirar-lo, somriure-li, dir-li alguna cosa i, sovint, el nano ens correspon amb somriures i gestos. I també paraules. I, generalment, una gran majoria de persones responem a aquestes amb alegria, responent, imitant, preguntant una altra cosa, retroalimentant. Ens posem contents que els nens comencin a dir coses, és un procés que viure'l de prop és molt bonic i emocionant: amb fills, amb germans i cosins petits, amb mainada en general.



Aquests conceptes de correspondència, interacció, manteniment del torn, retroalimentació els trobem també en el procés d'aprenentatge d'una llengua estrangera. Un dels objectius principals que tenen els aprenents d'una segona llengua (L2) és parlar, comunicar-se, i els professors hem d'ajudar que ho aconsegueixin. O si més no, així hauria de ser. Des que m'he dedicat a fer classes de català o castellà a estrangers, me n'he adonat de com de semblant hauria de ser la tasca del professor de llengua estrangera al comportament natural que tenen els adults quan ens dirigim als infants.


A les jornades sobre aprenentatge de llengües que vaig assistir l'altre dia, vaig poder escoltar i repensar en el fet que els nens no aprenen a parlar estudiant gramàtica; aprenen parlant! Interactuant, escoltant, observant, imitant, rebent retroalimentació, etc. És una reflexió de cara a les classes de L2, per exemple, a les classes d'anglès a les escoles del nostre país. No crec que estiguem seguint el millor mètode del món: mirem com, en general, parlem i comprenem l'anglès després d'anys i panys, de tota una vida, estudiant anglès. Alguna cosa falla, oi?


Però més enllà de tot això, la bombeta que se'm va encendre ahir mentre estàvem comunicant-nos amb aquella nena va ser la següent: La nena petita ens somriu i diu "papa" i oh!, nosaltres ens posem contentíssims i li donem retroalimentació positiva i la nena segueix i entén que el seu acte ha estat interessant, i vol seguir aprenent a parlar, i va adquirint el llenguatge... Quina semblança més gran amb el fenomen estranger-que-parla-català del qual parlava l'altre dia! Un nouvingut ens parla català i oh!, nosaltres (aquí vull dir 'els catalans') ens posem contentíssims (mouríem la cua i trauríem la llengua si fóssim una espècie germana) i li donem retroalimentació positiva ("Oh! Parles català! Que bé! I des de quan?! I... oh! I... ah! I... hahaha. I... oh, que bé!") i l'estranger-que-parla-català (o que-l'està-aprenent) segueix i entén que el seu acte ha estat interessant (I tant! El fenomen estranger-que-parla-català és tractat com un rara avis!), i vol seguir aprenent a parlar català!


Sí o no? Què en penseu d'aquesta estreta relació que veig entre l'adquisició del llenguatge en els nens i l'aprenentatge del català per part dels estimats nouvinguts a Catalunya? I pregunto un altre cop: perquè actuem així?



I per als més curiosos que vulgueu continuar sabent, podeu seguir llegint aquests dos fragments extrets de dos estudis, el primer sobre adquisició de L2 i el segon, de L1.


<<Tots els models teòrics sobre processos d‘adquisició reconeixen com n‘és, d‘important, el context. Segons els estudis, l‘exposició en un ambient on la L2 hi és present afavoreix l‘adquisició i l‘aprenent pot arribar a assolir un nivell gairebé nadiu gràcies a una multitud de factors. Les investigacions sobre la relació entre l‘input i l‘adquisició han demostrat que el fet que l‘aprenent interactuï amb parlants nadius representa una ajuda perquè els aprenents puguin arribar a detectar diferències entre la seva producció i la llengua meta. Així, la interacció amb parlants nadius en un context natural propicia la retroalimentació (feedback) que permet que els no nadius reformulin la producció errònia, és a dir, l‘output.>>


<<L’objectiu principal de les converses adult-bebé és aconseguir que sigui l’infant qui el prengui. Els adults que interactuen amb un infant petit generalment no monopolitzen la conversa fent un ús abusiu de la seva superior competència, sinó que, al contrari, tendeixen a propiciar la participació infantil.>>



Altres entrades escrites en aquest bloc relacionades amb la comunicació entre pares i fills, desenvolupament del llenguatge i intervenció naturalista:
--"`savia àvia"
--"que grice i lakoff no ho sentin..."