per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 19 de desembre de 2012

jatuemdut, jatubamdú!

grup creador de la cançó "Raja Jatuh Cinta"
(traducció: "El rei s'ha enamorat")
M'agradaria entrar ara mateix a les vostres ments després que hàgiu llegit aquest títol i veure en què esteu pensant. De què va tot això? Podria tractar-se d'un joc, d'unes paraules d'una llengua africana, d'una cançó inventada... O no tan inventada... He googlejat 'jatubamdu', i em diu si volia dir 'jatuba mdu'; si clico, es queda igual; aleshores ho he modificat per 'jatu bamdu' i em dóna 'Jatuh Cinta (bandu)' i em surten tot de pàgines de grups de pop indonesis!

Doncs no, res de tot això!
És com sentia l'altre dia els exercicis que sortien del CD de Diàleg Multimèdia (curs de català que fan servir al CPNL). Eren frases en català, semblants entre elles, que feien servir el perfet (present d'haver + participi) i el passat perifràstic (passat d'anar + infinitiu) i començaven amb l'adverbi ja.
Feia gràcia perquè qui estava fent els exercicis no acabava d'entendre bé aquelles frases o, si més no, no a la primera. I jo, de sobte, vaig posar també unes oïdes no catalanes, vaig prendre distància conscientment d'aquella llengua que sí que era la meva i em vaig adonar que tot plegat sonava força curiós! Encara que el discurs parlat sigui una cadena contínua de fonemes, aquelles dues frases estaven formades per tot de paraules monosil·làbiques. I és que el català té moltes paraules d'una sola síl·laba.

Aleshores em vaig fer la pregunta, no per primera vegada: com sona el català a oïdes estrangeres? De respostes crec que n'hi ha moltes. Penso que la llengua que té l'oient farà que senti el català d'una manera o d'una altra, pel que fa sonoritat, timbre, intel·ligibilitat... Que sigui més propera o més llunyana aquesta llengua (referint-me a qualsevol nivell, fonètic, morfològic, de lèxic...) incidirà en com la percebrà. Però després hi entren en joc molts altres factors, per exemple, la subjectivitat, la predisposició...

Això ve lligat a quelcom que fa unes setmanes vam estar treballant en una jornada de formació que vaig fer a Òmnium Cultural, on col·laboro com a dinamitzadora dels grups del Quedem? Va ser una tarda molt interessant, per omplir-nos de l'ànima d'Òmnium, per tenir molt clar què és i què no és, quins valors i fins té; per reflexionar i ser crítics amb els estereotips i amb els tòpics que hi ha vers els nouvinguts i vers nosaltres mateixos i per saber dirigir un bon discurs i emprar adequadament les paraules per aconseguir l'objectiu més bàsic del programa: la cohesió. I una anècdota que es va explicar va ser que en èpoques de la dictadura espanyola, hi havia gent que deia que "los catalanes ladran". No ho havia sentit mai abans! I em va impactar molt, perquè sempre he considerat que el català té, precisament, una sonoritat molt bonica, amb uns fonemes dolços, tant els vocàlics com els consonàntics, que és molt agradable. I allò no em va deixar gens indiferent i ara, havent fet aquestes reflexions i anàlisis, hi he trobat una possible explicació a aquesta declaració. Tot i que primer vull deixar clar que una opinió com aquesta, xenòfoba i, per tant, gens objectiva i menyspreable, no es pot agafar com a exemplificadora de res. Però torno a dir, l'explicació podria estar relacionada amb la caracaterística del català de tenir tantes paraules monosil·làbiques (i acabades en consonant).

Per acabar, m'agradaria fer una altra connexió amb la xerrada a la qual vaig assistir dilluns al Palau Robert, sobre "Reptes de futur de la llengua catalana" amb motiu de l'exposició "Avancem amb el català. 30 anys treballant per la llengua". En Pius Alibek va fer unes consideracions molt interessants sobre el perquè que el català estigui en la situació en què està i va convidar a fer un canvi de visió i passar de considerar que el català és una cosa "nostra" a donar-li valor per allò que realment ha representat històricament i el valor que té com a llengua. Va ser un discurs llarg i intens que mereixeria un post sencer. Però la relació que volia fer amb el que explicava anteriorment és que en Pius va dir que la llengua catalana és bonica i té un nombre molt adequat de fonemes vocàlics (ni massa, ni massa pocs) que la fan una llengua molt equilibrada.
I vosaltres, què en penseu? Ah! I per cert: heu entès o no heu entès el que deia l'àudio del CD?
 solució: