per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 18 de març de 2013

Ídril i l'article femení

Finals d'octubre de 2008...

Migdia, passeig del Mar de Palamós, asseguda en el mur, mirant cap al mar, recollint els primers rajos de sol que es deixen entreveure en un matí més aviat ennuvolat i emboirat... llegint un llibre que he agafat fa pocs dies a la biblioteca que es diu Dins del mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults, de Pep Molist. El llibre “presenta un itinerari gradual per algunes de les millors obres de la literatura universal adreçades als infants i els joves des que neixen fins que ja es poden considerar lectors autònoms”. Aquest matí llegeixo una bona part de les pàgines centrals i acabo a la pàgina 155. La darrera cosa que he llegit és sobre “el camí intens de creixement i maduració”, etapa dels 11 als 13 anys i exemplificada amb Tolkien i el seu El hòbbit. Mai no he llegit aquest llibre, tot i que quan era petita hi havia nens de la meva classe que se l'havien llegit i, com a clàssic que és, estava molt recomanat. Tampoc he llegit El senyor del anells i la pel·li quasi es pot dir que no l'he vista (la vaig veure a Alemanya en alemany i sense atenció constant). El hòbbit és del 1937 i El senyor dels anells, posterior. Aquestes dues obres, a més, ja provenen d'una altra anterior de l'autor que es deia Silmarilion, que escrigué el 1917 i anava sobre els orígens del món i la lluita entre el bé i el mal.

    Quarts d'onze de la nit, final de la classe de castellà a l'Escola d'Adults amb el grup de majors de 25 anys. Una alumna se m'apropa i em vol fer una pregunta sobre llengua però personal. M'explica que la seva filla, de dos anys i mig, es diu Ídril. “Ídril? Mai no havia sentit aquest nom!”, li dic. Em diu que ja li passa, és un nom molt poc comú. La seva pregunta és que no sap si l'article s'ha d'apostrofar, de vegades diu “l'Ídril” i d'altres, “la Ídril”. Li explico la normativa catalana que l'article femení davant de noms que comencen per “i” o “u” s'apostrofen quan aquestes vocals són tòniques (l'Imma, l'illa...), però no quan són àtones (la Isabel, la Irina -com la meva germaneta de 4 anys-). Per tant, la seva filleta és “l'Ídril”. Però el meu interès i curiositat va més enllà. “I aquest nom, d'on ve?”, li pregunto...
    Em diu si conec Tolkien, li dic que sí (encara no conscient que al matí havia estat llegint tot allò d'aquest autor), i em diu que ella n'és una fan, i que Ídril és un personatge d'una obra de l'escriptor no gaire coneguda, que es diu Silmarilion, l'origen de les posteriors obres (El hòbbit i El senyor dels anells). De sobte se'm posa la pell de gallina perquè em faig conscient de tota aquesta informació, sobre la qual havia estat llegint aquell mateix matí.
Coincidències... O com anomeneu els fenòmens similars al descrit, que a alguns de nosaltres ens passen tan sovint? Hi trobareu des d'avui una nova etiqueta, “coincidències”, on escriuré concomitàncies en què la llengua hi tingui un paper important.


Idril
Idril Celebrindal (pronunciat Í-dril Ke-le-brín-dal) és un personatge fictici de l'univers de
J.R.R. Tolkien, la Terra Mitjana. Filla de Turgon i Elenwë, va casar-se amb Tuor i va ser la mare d'Eärendil el Mariner.
El nom Idril és la forma en
sindarin del seu nom quenya Itarillë (o Itarilë), que significa "brillantor lluent". També era coneguda com a Celebrindal: "peus de plata". Era rossa, havent heretat el color dels cabells dels vanyar a través de la seva mare.