per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dilluns, 29 d’abril de 2013

keep calm and...

Quan estava escrivint aquesta entrada vaig necessitar un “Keep Calm” però no estava segura de la continuació més adient. Vaig buscat al Google i la vaig trobar:


Per què? He escrit moltes vegades sobre el fenomen quina-alegria-aquest-estranger-parla-català i sempre ho faig amb simpatia (amb un regust amarg també). He exposat que això té dues cares, una de bonica i una de fosca i lletja. La bonica és que gràcies a aquesta actitud que tenim els catalans vers les persones que no són nascudes aquí i que aprenen la llengua quan arriben, de posar-nos tan contents i de fer tants enaltiments, contagiem els benvinguts (nouvinguts m'està semblant un eufemisme lleig) i benarribats de ganes de seguir aprenent-la, creem una gran empatia.

Però dissabte devia estar com el dia (plou i plou i plou -és dissabte quan ho escric-) i vaig veure el costat fosc i terrorífic d'aquesta actitud, malaltissa en realitat, d'una societat submissa, sotmesa, acomplexada i plena de pors. Què vol dir que ens posem a moure la cua cada vegada que sentim algú que no és originàriament d'aquí parlant català? Què significa que ens sorprenguem tant de saber que hi ha persones que no han nascut aquí però que hi viuen i fan ús de la nostra llengua, de la llengua d'aquest país?...




És terrible! Ja ho deia fa un temps (“utilitat de la llengua i exclusió social”), quan algú va a Londres, a Nova York o a on sigui que es parla anglès haurà de parlar anglès: més o menys bé, no gaire bé o com li peti, però s'haurà d'espavilar completament i que no esperi trobar “ais” i “ohs” de sorpresa i complaença per part dels ciutadans d'aquests territoris. És que ni se'ls passa pel cap pensar que allò és una cosa a tenir en compte, quelcom curiós, que una persona vagi al seu país i parli la seva llengua. Encara més, els angloparlants pensen que TOTHOM (entengui's “tota la gent del món”) parla anglès. No m'agraden les generalitats però malauradament crec que aquesta es compleix en un percentatge molt alt.


Però deixem l'anglès i podem dir el mateix si anem a França amb el francès, a Alemanya amb l'alemany i un llarg etcètera de països amb les seves “úniques” llengües o llengües “úniques” (ni una cosa ni l'altra!). Ai, la por se m'apodera una mica més quan em formulo la pregunta següent. I doncs, on trobarem aquesta actitud de “als seus peus, senyor” (entengui's “súbdits i submissos”)? En terres on la o les llengües són minoritàries i/o minoritzades.


<<Llengua minoritària és un terme d’ús comú que designa, amb un sentit general, llengües considerades com a menors, ja sigui per la seva extensió geogràfica o demogràfica.>>

<<Llengua minoritzada és un terme creat per la sociolingüística, aplicable a tot codi lingüístic que no gaudeix d’un ple reconeixement legal i/o ús social, ni és d’obligat coneixement en el seu territori històric, per raó de la imposició d’una llengua originàriament exògena. (...)
La realitat europea actual ens mostra que en la pràctica majoria dels estats, on s’ha optat per la imposició d’un sol codi lingüístic com a efectiva llengua oficial estatal, aquella política lingüística ha comportat la minorització progressiva de tota la resta de llengües autòctones. (...) 
Aquesta acció continuada de l’Estat nació ha afavorit la manca de consciència lingüística dels parlants minoritzats, cosa que els porta a negar la categoria de llengua al seu propi codi lingüístic, afeblint-se igualment la comunicació entre els parlants i la cohesió de tot el domini lingüístic. Dins l’àmbit catalanoparlant, aquesta actitud ha portat a la negació de la unitat de la llengua, aprofitant denominacions històriques (valencià) o creant-ne de noves (balear) per intentar augmentar el grau de minorització del català.>>

O sigui que si vull que em moguin la cua i em facin festes potser podria anar a Còrsega i parlar en cors o a Sardenya, en sard. Però la cosa és més complicada i trista. Perquè valdria dir que si vaig a l'Alguer i parlo català també em trobaré aquestes mostres de gratitud. I en canvi això no passa. Primera, que trobes molt poca gent que parla català, si més no a la ciutat històrica. Segona, que pot existir un altre fenomen amb els parlants de llengües minoritzades: els qui creuen que la seva llengua no és ni això, sinó un dialecte, un patuès, una parla de segona, local, d'àmbit només familiar, que s'ha d'amagar, que no té estatus. És el que passa per exemple a l'Aragó. Anomenen la llengua que parlen de tantes maneres diferents i de maneres tant despectives que ja no se sap ni de què estem parlant.

<<[Aquesta acció continuada de l’Estat nació] també ha provocat denominacions de marcat caràcter pejoratiu, que evidencien els greus efectes de la minorització en certes contrades del domini lingüístic català: així, denominacions com ara xapurriau o xapurriat a la Franja de Ponent, associant la seva llengua a un codi barrejat i espuri, o patués a la Vall de Benasc, clarament deutor del veí patois (etimològicament, ‘parlar amb les potes’), terme lingüísticament insultant d’ús gairebé universal en l’estat francès.>>

Així que em posaré optimista de nou. He necessitat de tota aquesta disquisició per apujar-me la moral. Que els catalans mostrem aquest entusiasme quan veiem que hi ha gent que s'interessa i aprèn la llengua és perquè l'estimem, la valorem i la preuem. I això són coses positives i valors que no podem perdre.

Apa. I ara me n'adono que no us he dit per què estava dissabte un altre cop donant-hi voltes al tema de la diglòssia i del fenomen estranger-que-parla-català. En primer lloc, perquè tinc una fixació amb aquest tema (friquisme, ja us ho deia l'altre dia). En segon lloc, perquè el meu estimat londinenc s'havia tornat a trobar amb uns interlocutors que havien fet “i, oh!”, “i, ah!” quan li havien preguntat per enèssima vegada si parla català normalment i, concretament, si ho fa quan... va a les botigues! Ves quines preguntes que fem els catalans... (rarots, rarots)

Avui, us convido a tots a participar, només faltaria, però concretament em dirigeixo als qui el català no és la vostra llengua materna. Després de tot això, us he de fer una pregunta: n'esteu tips i farts d'aquestes actituds? O us agraden i us satisfan? Comenteu, si us plau!

I per seguir llegint, us deixo un petit recull d'entrades relacionades que us poden interessar si no les heu llegides (amb un petit fragment):

No es veu si no ho saps”, del 5 d'abril del 2013.

"Només veiem allò que sabem", va dir Goethe i molts altres pensadors. Jo ho he dit aquest matí i en altres ocasions. Quan ho dic, em refereixo que quan no tens l'expectativa o el coneixement d'alguna cosa, no la veuràs, ni te n'adonaràs. (...)

Tota aquesta introducció per explicar-vos un altre fenomen que molts (malauradament diria que quasi tots en algun moment) catalans patim i del qual tant m'agrada tractar (com en entrades passades): el fenomen de la diglòssia. I ahir va ser així:

La noia de la barra del bar petit del barri parla català, encara que canvia al castellà amb facilitat, combinant ambdues llengües, depenent de la llengua del client. Un client demana, en català, les consumicions. La noia li parla en castellà. Així, cada vegada que el client s'hi dirigeix. Això sembla que va en contra del que he dit al començament (que la cambrera s'adapta a la llengua del client). Què deu passar? Quina és l'explicació?...

El client és anglès, però porta temps a la ciutat, entén perfectament el català i el parla cada dia i a tot arreu. Ahà! La noia pateix de... diglòssia! Tanta tanta tanta que, només al final, quan el xicot demana el compte, ella li diu: “Ah, parles català!”.La noia no ha vist allò que no sabia, allò que no esperava... (recordeu el fenomen estranger-que-parla-català?) La diglòssia és tan forta que ni l'ha sentit que parlava català.

El gran poder de la retroalimentació positiva”, del 18 de novembre del 2012.

La nena petita ens somriu i diu "papa" i oh!, nosaltres ens posem contentíssims i li donem retroalimentació positiva i la nena segueix i entén que el seu acte ha estat interessant, i vol seguir aprenent a parlar, i va adquirint el llenguatge... Quina semblança més gran amb el fenomen estranger-que-parla-català del qual parlava l'altre dia! Un nouvingut ens parla català i oh!, nosaltres (aquí vull dir 'els catalans') ens posem contentíssims (mouríem la cua i trauríem la llengua si fóssim una espècie germana) i li donem retroalimentació positiva ("Oh! Parles català! Que bé! I des de quan?! I... oh! I... ah! I... hahaha. I... oh, que bé!") i l'estranger-que-parla-català (o que-l'està-aprenent) segueix i entén que el seu acte ha estat interessant (I tant! El fenomen estranger-que-parla-català és tractat com un rara avis!), i vol seguir aprenent a parlar català!



Canvi de llengua i anormalitat”, del 24 d'octubre de 2012.




Amb un to ben divertit i irònic m'he trobat amb un altre text, de Francesc Canosa, també al singularDigital.cat quan buscava concretament respostes als motius per què canviem tan fàcilment al castellà. Aquest article d'opinió titulat “El meu país és tan anormal”m'ha provocat un reguitzell de somriures. No us el perdeu.
Acollida lingüística i inclusió social”, del 22 d'octubre del 2012.

Però què ens passa a Catalunya quan un nouvingut o estranger ens parla català? Ens posem molt contents, els elogis no paren, fins i tot, ens sorprenem que aquella persona estigui parlant o aprenent el català. Els graus i nivells són diversos: des de diversió simpàtica fins a entusiasme extrem, des de sorpresa fins a (quasi)incomprensió del fenomen estranger-que-parla-català. (...)

Però... -i aquí ve l'altra cara de la moneda- ¿és natural que això sigui així? És aquesta qüestió la que va començar a donar-me voltes pel cap. ¿És normal donar tanta importància que una persona parli o aprengui català, quan en els altres territoris abans esmentats parlar anglès o castellà no té un valor afegit?;¿o posar-nos tan contents davant d'un fet que hauria de ser absolutament normal i inqüestionable?; ¿o actuar, algunes vegades, algunes persones, de manera inadequadament condescendent, atribuint valors erronis a l'interlocutor? Potser vist així no és pas tan positiu o, millor dit, mostra com els catalans seguim tenint uns comportaments molt particulars vers la nostra llengua i el nostre territori. Com se'n diu? Diglòssia, concepte del qual ja he parlat algunes vegades (podeu veure unes quantes entrades al bloc amb aquesta etiqueta).

Tot i això, la meva conclusió final és que sí que és una cosa positiva i quereflecteix el tarannà dels catalans, que valorem la voluntat d'integració i lloem les accions en aquesta direcció. I vosaltres què en penseu de tot això?
 

[imatge superior: Keep Calm and Pray Hard]