per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

divendres, 10 de maig de 2013

que grice i lakoff no ho sentin...

¡, ven acá! ¡Oye!

Quan vaig sentir aquestes paraules i la manera com van ser dites, de seguida vaig pensar, relacionar i recordar diverses coses. El primer que em va venir al cap va ser Grice, el filòsof anglès que va descriure unes màximes (conegudes com les màximes de Grice) amb el propòsit de descriure les regles pragmàtiques que regeixen la conversa en el llenguatge natural. Vaig conèixer tot aquest tema, i també els actes de parla de Searle, filòsof americà, a la meva assignatura de Pragmàtica que devia fer l'any 2002 o 2003 a la Universitat de Barcelona amb el professor Xavier Gil Laborda. Va ser una assignatura interessantíssima: teoria de la conversa, pragmàtica, retòrica, actes de parla, anàlisi d'enunciats orals i escrits...

Per altra banda, no fa gaire vaig escriure, a “maternès i actitud positiva”, sobre unes altres paraules que m'havien impactat força, dites d'un pare a un fill petit, les quals no seguien cap de les regles de motherese o maternès, empatia, bon tracte... sinó que eren...
inadquades, gens acollidores, gens positives, gens afavoridores.

En les paraules que avui m'ocupen, tampoc hi veig l'anomenat principi de cooperació de la conversa per enlloc. Era un diàleg unilateral, o aleshores hauria de dir-hi monòleg, dirigit amb força mala bava. Tampoc es complia el principi de cortesia de Lakoff, el qual es pot concretar en tres subregles:
1.No t'imposis. Meeeeeeeec! (típic so de concurs quan no has encertat la pregunta)
2.Dóna opcions. Meeeeeeeec!
3.Reforça la complicitat. Meeeeeeeec!

I això només és un trosset del que va ser. Només se sentien imperatius, ordres, “tú”, “oye” i “ven”. Ah, no us he dit qui ho deia a qui. Una dona d'uns seixanta i escaig anys a, crec, el seu marit. Uns còmplices...


Us deixo amb un exemple boníssim de Lluís Payrató que exemplifica també molt bé tot això.


<<(1) ((En un restaurant, el cambrer demana el que han triat dues persones per dinar))
A: ¿Ja han triat?
B: Vedella.
C: Vedella.
A: Vedella, també.
L’exemple (1) mostra connexions poc observades entre la cortesia, la gramàtica, la construcció dels torns conversacionals i la cohesió textual: el cambrer (interlocutor A), en la quarta intervenció “repara”, amb un també cortès l’aparent descortesia de l’interlocutor C, que en la seva intervenció, per descuit, no ha deixat cap marca de cohesió amb la intervenció de A, marca cortesament obligada pel fet que es tracta del mateix plat (la intervenció no marcada hauria estat qualsevol del tipus jo també, i jo, el mateix, etc.).>>


Espero els vostres comentaris i anècdotes!

[imatge: Final Big Alarm]

Altres entrades escrites en aquest bloc relacionades amb la comunicació entre pares i fills, desenvolupament del llenguatge i intervenció naturalista:
--"sàvia àvia"