per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dissabte, 14 de setembre de 2013

creences potenciadores vs limitadores

Cadascú de nosaltres tenim un munt de creences que regeixen la nostra vida. Aquestes es poden dividir en dos tipus: les limitadores i les potenciadores. Les limitadores són aquelles que paralitzen, ja que quan tenim una idea o algú ens n'explica alguna de seguida pensem que allò no serà possible, que no podrem fer-ho. Les potenciadores són les que, contràriament, impulsen que fem allò o fan que animem algú a fer-ho. Un exemple podria ser el següent: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Però què dius! Amb aquests temps de crisi, t'estamparàs!>> O bé: <<Saps què? Vull obrir un negoci.>> <<Quina bona idea! Serà una manera genial de tirar endavant i sortir de la crisi!>> La mateixa exposició de fets, la mateixa idea, però dos respostes totalment diferents. El primer, s'enfonsarà en el dubte i potser no obrirà el negoci. El segon, estarà animat i amb una actitud positiva i activa i, segurament, obrirà el negoci amb moltes ganes i optimisme. A la vida, les decisions que prenem estan regides per creences (nostres i dels altres) que ens limiten o ens impulsen.

Us vull explicar l'exemple que van posar les conductores del taller les quals van parlar d'aquestes coses, al qual vaig participar ahir, que, més enllà de ser gràfic i explicar aquests conceptes, em va fer pensar en una altra situació, sobre la qual parlaré una mica més endavant i és el que avui m'ocupa per escriure aquestes línies. A la pantalla on projectaven les diapositives, es veia un nen d'uns cinc anys, amb una gran motxilla a la seva esquena, estampat contra terra dient <<No puc!>>. Aquest seria l'exemple de la creença limitadora. Un altre nen amb la mateixa motxilla sí que podria, estaria caminant cap a l'escola. La motxilla, a més, pot ser una metàfora de totes les càrregues que duem a sobre. Uns sempre estan amb el <<no puc>>, altres tiren endavant i no s'aturen. A l'altre costat de la pantalla, es veia un nadó caminant, d'aquella manera com els nens fan quan n'estan aprenent: una mica atabalats, una mica pocatraça, que sembla que vagin a caure (i cauen algunes vegades), però contents i sense rendir-se, són un exemple del <<puc!>> amb majúscules.

I què fan els pares i els adults vers els menuts que estan aprenent a caminar?...
<<Vinga! Que bé que ho estàs fent! T'has caigut... no passa res! Un altre cop!>> I l'infant s'aixeca, ho torna a intentar, està content, té moltes ganes de tornar-ho a provar. I en uns dies, setmanes, ja camina! L'actitud dels adults és totalment potenciadora perquè la criatura aprengui a caminar, sense cap dubte que ho podrà aconseguir. Ningú no es planteja que un nen (amb capacitats normals) no ho arribi a aconseguir. Ningú no s'imagina una mare, pare, avis, adults, que li diguin al nen: <<Ja t'has tornat a caure! És que així no aprendràs a caminar! D'aquesta manera no podràs pas!>> Aquestes segones paraules serien aquelles que n'hem dit limitadores, que paralitzen, que no ajuden a l'acció ni a aconseguir allò que es vol.

I ara ve tota la reflexió posterior que d'aquest exemple em va sorgir. Però què passa amb el llenguatge? Em va venir a la ment, a continuació de pensar en el caminar, aquesta altra capacitat dels éssers humans que també s'assoleix a la infantesa. Una capacitat que, en un principi, ningú tampoc dubta que el nen no arribi a adquirir i desenvolupar. No obstant això, sí que ens trobem amb mares i pares que davant d'intents "fallits" (que a ells els sembla que ho són, però que simplement són provatures, sobreregularitzacions i "errors" dins de les etapes normals del desenvolupament del llenguatge) dels seus fills, hi responen amb discursos del tipus: <<Això no es diu així. Així no, així.>> Per a mi, aquesta actitud és limitant i posa traves a les produccions del nen. Per altra banda, també podríem trobar actituds que, encara que no semblin limitadores, si més no, no són potenciadores. Per exemple quan un nen que està explicant alguna cosa, per molt que no sigui fonèticament del tot correcte encara, ni morfosintàcticament, però que hi està posant tot el desig de comunicar i expressar quelcom, que els pares ni se l'escoltin, no li donin feedback. Aquesta actitud, encara que més amagada, també és limitadora per no ser potenciadora. Quina seria la potenciadora? Que els pares escoltessin amb atenció el seu fill i li diguessin coses com: <<Ah, sí, que interessant! I què va dir? Oh! Quina bona pensada!>> Una escolta activa i retroalimentació positiva.

Tot això és el que en uns segons em va passar pel cap. La diferència d'actituds que hi ha vers dues capacitats que s'adquireixen a la infantesa, el caminar i el parlar. Per suposat, he explicat els casos en què la retroalimentació positiva o potenciadora no es dóna, perquè és clar que, en la majoria de casos, els pares i adults davant dels "errors" que cometen els infants en aprendre a parlar els retoalimenten positivament, fan servir correccions implícites (els infants no s'adonen que els estan corregint, però els pares els estan donant el model correcte), els escolten activament i empren estratègies totalment afavoridores per desenvolupar el llenguatge amb èxit. Però m'he posat en els casos que això no es dóna, que malauradament ocorre quan el nen va més "endarrerit" del que s'espera per edat, nens que no comencen a dir les primeres paraules fins molt tard (per exemple als 3 anys o més) o que cometen molts més errors de tipus fonètic i morfosintàtic que els del seu voltant. Molts d'aquests nens, que se'ls etiqueta de tenir un retard en el desenvolupament de la parla i/o del llenguatge, es troben amb pares i adults que "perden" aquella actitud innata que tenim d'escoltar els nens, retroalimentar positivament i emprar correccions implícites i comencen a fer servir estratègies que van en sentit contrari a allò que es vol aconseguir: que el nen parli. Com deia fa un moment, no escoltar, parlar més del compte, donar feedbacks negatius i emprar correccions explícites, per citar-ne alguns.

Quina seria la manera d'intervenir en un principi en tots aquests casos de nens que sembla que triguen més a parlar o que tenen un desenvolupament fonètic i morfosintàctic que correspon a un estadi anterior del desenvolupament? Doncs primer de tot, caldria fer una valoració de quin tipus de comunicació s'està donant entre els pares i aquest fill, per poder detectar quin tipus d'estratègies estan emprant els adults: si són, fent servir els conceptes de la xerrada d'ahir, limitadores o potenciadores, o, amb altres termes, negatives o positives, que afavoreixen el desenvolupament del llenguatge o que no ho fan. I a partir d'aquí, fer conscients els pares d'aquests aspectes i ajudar-los a anar canviant cap a estratègies sempre potenciadores i afavoridores. Aquest és el tipus d'intervenció anomenat naturalista, del qual he parlat en diverses ocasions i sobre el qual he esmerçat estudis, investigacions, publicacions i pràctica terapèutica.

Per acabar, us faig tornar a recordar el nen que aprèn a caminar i us pregunto: Els pares el deixen sol amb la seva aventura? Mai! Estan allà, encara que no l'agafin, però el vigilen, hi estan atents. Els pares callen quan aconsegueix el seu propòsit? No! El lloen, estan contents, ho manifesten. Els pares el renyen o critiquen la seva acció quan cau a terra? De cap manera! L'ajuden, l'animen, li diuen que ho torni a intentar. Penso que és un boníssim símil al que hauria de passar amb el llenguatge. Estiguem atents a allò que els nens ens diuen, donem-los el suport que necessiten a cada moment (ni massa ni poc), manifestem la nostra alegria, donem-los retroalimentacions positives i no critiquem ni corregim explícitament. Si voleu tenir més informació sobre aquest tipus d'intervenció logopèdica, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi: estela.bayarri@gmail.com i seguir llegint altres entrades publicades relacionades.

[imatge: im/possible]

Altres entrades escrites en aquest bloc relacionades amb la comunicació entre pares i fills, desenvolupament del llenguatge i intervenció naturalista: