per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dimecres, 11 de setembre de 2013

enllaçant

Enllaçant les mans, avui, Onze de setembre de 2013, Via Catalana, de nord a sud, de sud a nord.

Enllaçant amb una història, ja que sembla que fa uns quants anys, indeterminats, un senyor amb noms i cognoms anava de nord a sud...

...amb una màquina del temps i l'espai!


La màquina del temps i l'espai

Després dels mesos de setge que havia patit la ciutat, el cònsol va perdre el poder i va abandonar Perpinyà. Agafà un petit sarró i començà a caminar cap al sud. Volia deixar enrere aquells anys tan difícils, necessitava canviar d'aires i començar de nou.

Un migdia, després d'haver estat caminant hores, li calia reposar forces. Va veure una masia enmig dels camps i s'hi dirigí. Feia dies que havia encetat el seu viatge i, cada dia, tenia la sort de trobar algú que de bon grat li donés una mica de recer. Així que, un dia més, va picar una gran porta de fusta i va esperar. Va aparèixer una senyora amb cabells blancs i ben pentinats que amb un somriure el va fer passar. Li va demanar què volia prendre i va cridar el seu marit que era a la cuina perquè portés alguna cosa. La dona, però, ja s'excusava; va dir que tenia molt feina. Estava enmig d'un projecte d'una gran envergadura. L'excònsol s'hi va interessar i va demanar-ne detalls. La dona no va tenir cap problema a dir-li que estava treballant en una màquina del temps i de l'espai! Així mateix, sense embuts. Es va quedar bocabadat, no hauria imaginat que aquella velleta simpàtica era una científica. Ella el va acompanyar a veure-la. Era impressionant, plena de botons, cables, portes i instruments, i ocupava tota una estança.

L'estona els va passar sense adonar-se'n, la dona explicava les meravelles d'aquella obra científica i ell escoltava sense parpellejar. Fins i tot va fer-li una petita prova ficant-hi una nou, que després d'unes vibracions i uns sorolls esmorteïts, havia desaparegut. Els números de la finestreta indicaven que aquell fruit ara seria a l'any 1998 en algun indret de la ciutat de Girona. El diplomàtic no en donava crèdit, estava perplex.

La senyora va sortir de l'habitació per anar a buscar una mica més de beure i el nostre protagonista es va quedar sol amb la màquina. El seu cap havia treballat a mil per hora. Ja es trobava dins de l'artefacte, canviant la data i la destinació com havia vist fer a la dona, tancant la porta i prement el botó que hi havia a dins.

Va aparèixer enmig d'un paratge ben estrany. Semblava una població, perquè hi havia cases, però eren molt altes i estaven totes juntes; mai abans havia vist res igual. Però el més sorprenent de tot és que de banda a banda de la via, creuaven unes cordes d'on penjaven paperets virolats de diferents formes i enormes bobines de fil, botons i agulles gegants. Va mirar la màquina, que ara era en un racó (on passava ben desapercebuda) i va comprovar que hi posava l'any i la ciutat que havia triat: 2008, Barcelona. Havia sentit rumors que la ciutat era molt gran i diferent que la resta, però això s'escapava de qualsevol expectativa. Però és clar, estava a més de 500 anys endavant! Les coses podien haver canviat molt.

L'estupefacció incial es va convertir en una emoció intensa quan va descobrir en una placa el seu nom: Joan Blanques! No sabia què volia dir però havia d'esbrinar-ho i aprofitar més aquell gran invent! Hi va tornar a entrar i... sortir! Aquesta vegada es va trobar enmig del que semblava un altre planeta. Però això no podia ser. Li havia agradat tant allò tan estrafolari que havia trobat a Barcelona, que tan sols havia canviat l'any pel 2010. S'hi va fixar i va veure que el tipus de via era el mateix i la placa també, però el que canviava ara eren les coses que l'ocupaven: uns animals enormes amb ales gegantines, d'altres altíssims amb mandíbules extraordinàries. Es veia que no tenien vida, però estava bastant esgarrifat. A correcuita va entrar a la màquina i va canviar novament d'any.

I dos anys més. Quan va sortir, va respirar alleugerit. El paisatge que s'hi veia era molt més agradable, un pou d'aigua, uns núvols, flors multicolors i gotes gegants d'aigua. I el seu nom no hi faltava. Estava embriagat de tants descobriments, en necessitava més. Aquest cop va avançar el comptador només un any: 2013. Quan va obrir la porta, es va quedar força desil·lusionat. La mateixa via, però ni animals gegantins, ni flors, ni objectes penjants. Buit. Va començar a caminar i va veure en una cantonada un lloc amb unes lletres al damunt de l'entrada, que hi deia Anagrama. En mirar a dins va veure taules i cadires i semblava que hi tinguessin menjar i beure. Amb tant de trasbals, s'havia oblidat de fer un mos en no recordava quantes hores. Va entrar i va saludar el servidor. Va demanar que li posés alguna cosa per menjar. L'home semblava estranyat, potser per la roba que duia (ja s'havia adonat que no encaixava en aquella època). Per facilitar la situació li va dir: <<Sóc Joan Blanques i vinc del passat. Tinc molta gana i una mica de pressa. He deixat la màquina del temps al costat d'una andròmina vermella amb quatre rodes. Hauria d'anar per feina.>> Ho va dir pensant que així el coneixeria, el seu nom estava gravat pertot arreu. Però la cara d'aquell home no es va suavitzar; els ulls i el front així com la boca van fer un gest encara més accentuat. Però el va servir i, fins i tot, el va convidar (després que ell tragués del sarró unes monedes de plata).

Satisfet per l'àpat, es va dirigir novament cap a la nau, però de sobte tenia gran desig de tornar al seu temps i tornar-li l'invent a la propietària. Li demanaria mil disculpes i després marxaria. Segur que quan li expliqués l'experiència, estaria satisfeta i el perdonaria. Després seguiria el seu camí per contrades més tranquil·les, cap a la costa. Li havien dit que hi havia paratges meravellosos, on podria dur una vida treballant potser al camp, potser al mar. Però això ja seria el següent capítol de la història de Joan Blanques.

Estela Bayarri
Agost de 2013

Relat que vaig presentar al 1r Concurs Relats Breus "Contes de Joan Blanques"

[imatge: Fem Via]

6 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Ens hem enllaçat un grapadet de gent, avui! Bona Diada, Estela!

estela bayarri ha dit...

Bona Diada!

sargantana ha dit...

gracies per esser-hi

jo..encara faig via per els blogs
;-)

estela bayarri ha dit...

Que segueixis gaudint de la passejada pels blogs i gràcies per passar-te per aquí. :)

Carme ha dit...

Doncs haurem de venir a llegir el següent capítol!!!

Gràcies per ser-hi... sembla que la sargantana i jo ens trepitgem els talons, anem fent la mateixa via de blogs, per tastar els vostres posts i les vostres històries!!!

estela bayarri ha dit...

Gràcies també per la teva aturada aquí :) Això de la via de blogs, sí que ha estat una autèntica "enllaçada"!