per compartir reflexions, pensaments, teories, sensacions, sentiments, dubtes, creacions... al voltant de l'apassionant món del llenguatge humà i de les llengües.

dijous, 26 de setembre de 2013

formes dures i formes blanes

El títol d'avui fa pensar en el de l'entrada d'ahir, “color, contrast i acció”, en què aquests termes semblaven que haguessin d'anar associats a altres disciplines (com la pintura, la fotografia o el cinema) i no al llenguatge. Però sí que era el llenguatge el que tenia color, contrast i acció. Avui, formes dures i formes blanes, en què us fa pensar? Escultura, geografia, art? Són també formes del llenguatge; de seguida hi arribarem.

Us heu trobat mai amb expressions del tipus “això no ho diu ningú”, “quina forma més antiquada”, “és massa arcaic”, “la manera normal de dir-ho és...”? Al llarg de la vida, n'he sentit moltes, d'opinions i valoracions d'aquestes. Temps ençà potser, fins i tot, me les havia arribat a creure, si més no, per a alguns casos. És cert que hi ha mots que són propis de generacions anteriors, la llengua evoluciona, és viva i canviant. Però compte, que moltes vegades aquestes declaracions es fan des de la subjectivitat pura de l'individu i, realment, manquen de rigorositat. “Ningú”... ningú? Qui ho diu ha fet un estudi exhaustiu del fenomen? “Antiquada”... realment generacionalment parlant? O potser és un terme el qual, per diversos motius (geogràfics,  socials...), no estem acostumats a trobar-nos? “La manera normal”... és que hi ha maneres anormals? Normal per a qui? En aquestes valoracions, hi un paper molt fort la subjectivitat individual.

Una de les maneres com vaig arribar a aquestes reflexions va ser...
durant la meva estada a l'Empordà. Allà s'empren mots que a Barcelona semblen “molt purs” (i ho poso entre cometes perquè no estic a favor d'aquest terme de puresa, almenys no de la manera tergiversada com se sol emprar; ja n'havia parlat a “(ni) sacerdots (ni) policies), o que semblen “molt catalans” (un altre estereotip de la nostra llengua: paraules que ens sonen molt catalanes, parlars que ens sonen molt catalans, allò de “el català que es parla a X –entengui's X com un poble o regió– sí que és correcte”; tampoc estic gens d'acord amb aquestes consideracions, de dir que un parlar, un accent, és més català que un altre. Que ens agradi més o menys un accent, és una altra cosa, i comprensible, igual que ens agrada més un tipus de melodia o so que un altre). També expressions, girs, maneres de dir... no són més que característiques del català que es parla en aquella àrea. I parlo d'àrea molt genèricament, perquè de poble a poble, ja hi ha diferències (no parlen igual els de Palamós, que els de Palafrugell o els de Begur).

Revisant un llibre que corria per casa fa temps, com ja vaig esmentar en l'entrada d'ahir, m'he trobat amb unes reflexions referents a tot això que acabo d'explicar que m'han fet escriure l'entrada d'avui. No hi ha formes dures ni formes blanes, sinó que ens sonen més o menys, que ens són més familiars o no tant.

<<(...) no hi ha formes dures i formes blanes. Hi ha formes que ens “sonen” més i, per tant, són més familiars, i formes que “sonen” menys i, per tant, són menys familiars, però això depèn de l'ús particular, del costum que hàgim adquirit en la formació d'oracions.

(…) N'hi ha que usem LA QUAL COSA fins i tot parlant; primer, perquè no és dura i sí, en canvi, molt útil (és una construcció justa, rica i directa (…)); segon, perquè el costum d'usar-la ha fet que ens identifiquéssim sense prejudicis (…). Tots nosaltres ens limitem a exercir el nostre dret a la llibertat d'usuaris, contra el qual ningú no hauria d'atemptar; i encara menys des e postures que es tenen per democràtiques.>>
Pazos, M-L. (1990), L'amenaça del català light.


I la conclusió de les paraules de Pazos, també molt encertades: els parlants som lliures d'escollir les paraules que volem expressar, des d'un registre més formal a un de més informal, depèn de la situació comunicativa i de com vulguem comunicar, encara que semblin formes “arcaiques” o “poc naturals”. Són visions subjectives que els individus tenim, en el llenguatge i en qualsevol àmbit de la vida. I gràcies a això, el llenguatge és ric, creatiu, viu, ple i màgic

Us convido a compartir paraules i expressions que us agraden per algun motiu, que us van captivar quan les vau sentir per primera vegada, algunes que siguin com un signe de la vostra personalitat, com un tret indivisible de la vostra persona. Tot això i qualsevol cosa que us hagi suscitat la lectura.

[imatge: Hard-soft (Dur-tou)]